Liths     Fecha  2/06/2005 19:53 
Host: No mostrado/ Not shown    IP: No mostrado/ Not shown    Sistema: Windows XP


Volver al foro Responder Re: MENJAR-SE LES ROSQUES EN UN GRUP DE ROCK'2005   Admin: Borrar 	mensaje
 
Mensaje
joder tiu, com t'ho curres, deus tenir els dits plens de callus


>Abans que res, i perquè qui avisa no és traidor, això és alguna cosa així com una segona part (o... primera i mitja). I ja se sap què es diu de les segones parts; quan mai han estat bones. O sigui que... no t'ho llegeixis... no val la pena.
>
>Dit això: hi haurà qui en el seu moment ho va llegir, com també qui serà a partir d'ara , quan podrà constatar que allò que es diu, es comenta, es rumoreja, de que en Jordi Freixas, o bé té poca fèina, o bé està cada dia pitjor del cap (bé, de fet... tampoc cal sospitar-ho això), és certament verídic. Total... que en el seu moment, per algun que altre fòrum d'internet s'em va acudir la brillantíssima idea de fer un parell de monòlegs (i s'em va acabar la inspiració) al més pur estil Buenafuente (modèstia a part i tal...). En un, explicava no sé què de la crònica d'una boda per etapes (ja miraré si el trobo per algun lloc), i l'altre... doncs... parlava d'això... de qui es menja i qui no es menja les rosques en un grup de rock. Per l'ocasió... he fet com les grans estrelles del metal, que al cap de X temps, reediten els seus clàssics remasteritzats i tota la pesca. Però... com que jo no tinc disc... remasteritzo el monòleg:
>
>Anem a veure... qui lliga i qui no lliga en un grup de rock i/o heavy metal? I per què? Vejam...
>
>Entrant en matèria, i parlant clar i català... davant de l'audiència femenina... aquí lliga tothom menys els guitarristes (sí sí... si algun cop he lligat, ha estat perquè em deurien veure cara de baixista o alguna cosa així, ves a saber...). Però... com en gairebé tot en aquesta vida... tot té un perquè:
>
>1- Atracció física: Els cantants. És bastant obvi. Són els intermediaris entre el grup i el públic. Generalment, són o el component més atractiu del grup, o si no ho són, com a mínim ho dissimulen molt bé (vestuari, "poses" en directe, moooolt de photoshop en les fotos dels discos...). També ajuda a caldejar l'ambient pre-sexual una mica d'aire bohèmi d'aquest dels "pijos a la catalana" (*) i/o una mica de carisma.
>
>(*) Pijos a la catalana: Anomenats també "pijos alternatius", es parla de "pijos a la catalana", com a hipòcrite en potència, generalment universitari (de la Diagonal per ser exactes), que surt a manifestar-se per a tot (LOU, No a la Guerra, etc...), i que moltes vegades, no en té ni puta idea de què va el tema. Es distingeix per no parlar de "manifestació", sinó de "mani", com de "uni" enlloc de "universitat", "facu" enlloc de "facultat", etc etc etc. Destaca també per una ampulosa apariència hippie de pa sucat amb oli, amb rastes de perruqueria, i especialment propenç a l'apologia al "bon ròtllu". En els moments claus... són portadors d'una sensualitat inusual.
>
>2- Atracció intel·lectual: Baixistes, bateries i teclistes. Com en el grup, són els que realitzen les funcions rítmiques, i tot i que de tan en quan, caigui algún solo per aquí... els seus papers habituals, ja impliquen un cert grau d'humilitat i de timidesa. Si la timidesa la portes bé, és quan mostres aquest aire de misteri amb galanteria que a algunes dones (generalment les que més valen la pena) els hi agrada tant. Hi ajuda el fet de que en un grup, els qui més "tallem el bacallà" som els guitarristes i els cantants, barallant-nos com uns gilipolles per veure qui agrada més al públic (i a les nenes, per descomptat), mentre que els baixistes, els bateries i els teclistes, acostumen a estar en els seus llocs, fent el que han de fer, sense protestar i portant-se bé (imagino que té a veure amb aquella dita castellana de que "los calladitos son los peores". Menció especial per el teclista, que malgrat que estigui tocant en un grup de rock, és el "llest" del grup que ve d'estudiar no sé quants anys de conservatori en alguna escola de música clàssica que està a l'altra punta del món, i que per no conèixer... no la coneix ni sa mare (els seus punts àlgids, son les balades a piano i les seves escasses intervencions com a teclista de Rhapsody -dic escasses, perquè com tothom sap, aquest grup té la mateixa capacitat de fer concerts en directe, que jo de tocar el clavicordi-). En resum... que tot plegat implica tenir una disciplina. Ja va amb la persona. Fins i tot és possible que alguns d'ells haguéssin estudiat en escoles de l'Opus Dei. I ja se sap, que quan has deixat enrere un lloc així, només et queden dues opcions a la vida: fer-te d'Unió Democràtica, o incendiari (total... si als 40 et tornaràs a fer bomber... tant per tant... aprofita ara que ets jove). Teòricament, els teclistes que pertanyen a la segona opció que aquí estem plantejant, d'esquerres, revolucionaris, simpatitzants de tot allò simpatitzable, i contents de que Esquerra Republicana i Iniciativa formin part del Tripartit dels collons, però... després d'haver recorregut ja una miqueta de món a través de la propia xarxa, he arribat a la conclució de que tot això es queda en relatiu (sí... aquell romanticisme parisenc que et pintaven a la Heavy Rock... era només una utopía...).
>
>A continuació...
>
>¿Per què no ens mengem una merda els guitarristes?
>
>Doncs.... perquè som tota aquesta plaga de frustrats que volem donar la nota a més no poder. D'entrada voliem ser cantants (ja sabeu... tot per la nota). Però... com cantem tots tan malament, malgrat que no per això lligarem una merda, tenim la moral obligació de mantenir una mica de dignitat i renunciar a la faceta de cantant. Per tant... ens conformem en fotre unes quantes hosties a les sis cordes (sempre amb cara de mala llet), i intentar ridiculitzar al cantant en el moment en que arriba el solo. Però com que som tots tan dolents tocant, el fill de puta del cantant se'n riu de nosaltres a la puta cara, i a la vegada s'emporta al palmó a les mosses. Recordeu. Davant de l'escenari, som els guitarristes i els cantants els qui tallem el bacallà, barallant-nos entre nosaltres per veure qui la fot més grossa.
>
>En tot això, també hi ha casos mig excepcionals. Són aquells cantants que alternen aquesta faceta amb un altre instrument (generalment la guitarra, que és l'instrument en que ens basarem), i per aquest motiu, hem de separar-los en tres blocs:
>
>-Cantant i guitarrista: Són cantants que a vegades agafen la guitarra en ocasions puntuals (bé... en realitat... ocasions mooolt puntuals). En altres ocasions, la porten més temps, però tranquilament pot apareixer en mig del repertori, alguna cançó sense la guitarra. Però sigui com sigui, en el seu cas, només es la fa servir per omplir una mica les cançons. Sería prescindible doncs, encara que en alguns moments, la cançó pogués sonar sossa. En qualsevol dels dos casos, toquen. Però, tot i això, per la propia inèrcia que això els comporta, aquesta gent són més cantants que guitarristes. Per tant... si han d'entrar en algun dels dos blocs inicials, aquest és el primer.. Ah... i si a les balades, agafen la guitarra acústica (Leo de Saratoga) visualment també impacta (si saps rascar quatre acords mal tocats, n'hi ha prou. El que impacta és la guitarra penjada. Les fèmines caldejades no s'hi fixaràn en si fas aquests puntejats tan de puta mare que li donen aquesta brillantó a la cançó).
>
>-Guitarrista i cantant: Generalment... són aquella classe de guitarristes que, o es posen de cantant perquè el grup no ha trobat una altra cosa, o perquè senzillament són uns frustrats sense vergonya ni dignitat (recordeu, un guitarrista és un frustrat que només vol donar la nota, intentant-ho primerament com a cantant). Porten a sobre la guitarra per amagar la seva frustració. Però en alguns casos, alguns aconsegueixen tenir una miqueta de carisma, però que ningú s'enganyi: segueixen siguent guitarristes (Ángel de Tierra Santa). També en alguns d'aquests casos, són els que manen, i com que manen, han de ser els lligons del grup. En aquests casos, es barallen igualment amb l'altre guitarrista damunt de l'escenari. Però insisteixo; que ningú s'enganyi: segueixen sent guitarristes.
>
>Cantant i "guitarrista": Aquests són cantants que no només amaguen la seva frustració darrere d'una guitarra, sinó que a sobre tenen la barra de fer-ho insultant a les nostres inteligències, ja que en cap cas, arriben a tocar ni tan sols un puto acord en tot el concert. Dins del heavy, et pots (o et podies) trobar algún exemple puntual, però que són molt frequents en el pop. Sí. Per exemple a Els Pets, que sempre porten en directe a un guitarrista contractat. Si tu vas a un concert seu, i veus dues guitarres a l'escenàri que estan sent tocades a la vegada, mentre que només en sona una... tranquil/a... no t'estàs tornant sord/a (o la millor sí, tu sabràs...): és el guitarrista contractat que està tocant en play-back tota l'estona. Llògic, no? Sigui com sigui... aquests casos, només es donen entre grups i/o cantants que ja tenen un estatus econòmic, (ja que per raons més que evidents, si estàs començant amb el teu grup i ets pobre, no seràs tan gilipolles de gastar-te els pocs duros que tens en una guitarra que no la faràs servir pel que normalment s'acostuma a utilitzar). Generalment, aquest tipus de cantants i "guitarristes" tenen aquest aire bohèmi que tan agrada a les noies, per la qual (i per molt que això a alguns ens pesi), són cantants, i com a cantants, són músics lligons que lliguen per atracció sexual (que injusta és la vida...).
>
>Excepcions:
>
>Joey DeMaio: Parlant clar i català: És guitarrista. Això sí, molt llest. Només havia de treure-li dues cordes a la guitarra.
>
>Steve Harris: Aquest no és guitarrista, però gairebé. No sap ni cantar, ni tocar la guitarra, però es el líder del grup. I com a tal, ha de ser el que lliga més de la tropa (d'aquí, les baralles amb en Bruce Dickinson).
>
>Jens Johanson: Aquest volia ser guitarrista, però com que pertany a la tanda de musics sortint de l'Opus Dei, així de lerdo s'ha quedat el xaval.
>
>Mike Portnoy: Hi debia haver un encreuament de cables entre ell i en John Petrucci, ja que en aquest sentit, ho fan tot al revers.
>
>Jordan Ruddess: Aquest tio deu ser un extra-terrestre. En realitat no és un teclat el que toca, sinó un dels vehicles espacials que volien utilitzar per la pel·lícula d'Star Wars. Com que no va funcionar... van intentar vendre'l a la RENFE, provant-lo per les vies del TGV de Lleida a Madrid. La cosa tampoc va funcionar, i s'ho va quedar en Ruddess per Dream Theater (i si no... ja em direu perquè té tants cables per allà i les tecles donant voltes de 360º damunt d'una plataforma... ?). Ah sí... corre l'¡infundat rumor, de que es va presentar amb el teclat en el concurs de Tunning del Saló de l'Automòvil d'aquest any. Per provar que no quedi...
>
>Dream Theater en general: Diuen les males llengües que fa molts segles, el guitarrista li va fer una cançó per a la seva novia. Però com que era tant llarga, abans que s'acabés, la parella es va haver casat, i divorciat dues vegades (entremig van tenir una regressió, van fer un viatge pel cosmos a bord d'un tren del pensament, i de cara a aquest més de juny, diuen no sé què d'uns ovaris...).
>
>John Petrucci: Després d'haver fet la cançó per a la seva novia, el tio va decidir posar una setena corda a la seva guitarra. Al ser aquesta més greu, es veu que denota una certa connotació "baixísitica". Jo tampoc ho acabo d'entendre, però mira...
>
>John Myung: Aquest va voler fer un matxembrat entre en Joey DeMaio, i en Paco de Lucía, i directament es fot a tocar amb un baix de sis cordes. I el molt gilipolles va i es posa a fer de baixista amb això. Total... que al final el tio no lliga, perquè un baix de sis cordes, era bastant sospitós...
>
>Kai Hansen: Aquest va començar de guitarrista i cantant, perquè en el seu grup no van trobar una altra cosa. Després va continuar només com a guitarrista, però com que no lligava, va decidir tornar a cantar, i aquí s'ha quedat. Raro de collons. Al tio li va la canya... diuen les males llengües que la substància aquella que el mantenia tant sospitosament despert, durant el concert de l' "Skeletons in the closed" era una salsa picant d'aquestes reinventades pel Ferran Adrià.
>
>Txus: Aquest també és lider del grup i pandereta. Però com que la pandereta és molt petita, el van fotre a la batería i aquí no ha passat res. D'altra banda, la pandereta, cal atrivuir-la també a un instrument percusiu i com a tal, rítmic. No sé exactament el perquè, però aquest també lliga.
>
>Alberto Rionda: Primerament, toca la guitarra, però és pianista. També va estudiar a l'escola de música que deiem abans que no coneix ni sa mare, i quan va finalitzar els estudis, es va fer militant d'Unió Democràtica. Tot un galant...
>
>Hansi Kursch: Aquest tenia el seu rotllo quan era cantant i baixista (cas poc freqüent de músic que provoca atracció sexual i intel·lectual a la vegada). Però... com que ara ja no té el baix al davant que el protegeixi, està tan malament al damunt de l'escenàri... que no puc entrendre com a algunes dones els agrada aquest tio. Vist el seu elevat grau de transmissió d'energia en directe, he arribat a la conclusió, que deuen ser aquelles noies que ténen problemes per dormir a les nits, i necessiten algún elicient perquè els hi vingui la son.
>
>I això és tot per avui. La setmana que ve (bé... qui diu la setmana que ve, diu mai...) parlarem de com montar un concert de Dream Theater al Metal Zone, i no morir en l'intent. Mentrestant criatures, porteu-vos bé, que vindrà l'home del sac. Bona nit, i totes les puces al teu llit.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                
 

Respuestas (0)
 


Volver Responder
 
Nombre
E-Mail
Asunto
Web
Enlace a una
imagen

Mensaje